TE QUIERO POR QUE ME DAS DE COMER de David Llorente

Començaré per parlar del que t'impacta en un principi: la manera com està escrit. No és fàcil explicar-ho. Una de les maneres més corrents d'escriure un llibre podria ser, per exemple, que estigués dividit en capítols, a cada capítol hi succeeixen una sèrie de coses acompanyant el protagonista i també pot ser que hi hagi escenes d'algun altre esdeveniment que passi simultàniament. Doncs en  aquest llibre tot passa simultàniament gairebé frase a frase. O sigui que dues frases poden parlar d'algú, la tercera és una notícia, les dues següents passen a un altre personatge i així fins al final. 
Les primeres pàgines em va semblar caòtic, una mica estressant. Després t'hi acostumes i el teu cervell va estructurant els fets per processar-los adequadament, llavors flueix fàcilment i, cap problema. També hi trobem una "veu" que de tant en tant fa preguntes, qui és? potser ets tu mateix... És una manera original i atrevida d'escriure, jo diria que única, i un repte, una experiència de lectura diferent pels que us hi vulgueu atrevir.

En quant a l'argument... És com si en David Llorente hagués obert la "caixa de Pandora", és un llibre ple de maldat. Hi trobarem moltes cares diferents del mal i el que menys ens agradarà és que és molt real, del tot possible. Tant possible que passa cada dia al nostre voltant i això de vegades és el que no voldríem veure.  Amor, desamor, maltractaments, abusos... M'ha recordat els llibres de Patricia Highsmith, on té un paper molt important la psicologia dels personatges, i on qualsevol pot acabar convertit-se en assassí.
Hi ha un protagonista principal, un assassí en sèrie. Però alhora hi ha moltes altres històries que van xocant i separant-se. Qui creus que està a punt de matar algú no ho farà i a l'inrevés. Horrors quotidians que acompanyen els assassinats centrals del llibre. Uns assassinats cada cop més impactants, no per les morts en sí, sinó per què només es troba alguna part del mort... On son els cadavers? 
Qui és el culpable?: un superdotat, un estudiant excelent, un metge extraordinari... No podia fallar: un assassí perfecte.
Com ja he dit, no només hi ha una sola trama, n'hi ha moltes i encara que totes són històries diferents tenen punts de connexió. Sempre he pensat que per comentar un llibre s'ha de llegir fins al final. Per mi el final té molta importància, i el final d'aquest llibre et fa estar pendent fins a l'últim moment i si et sembla que no et pot sorprendre més, t'equivoques. Ho pot fer. 
Una altra cosa que m'ha agradat molt ha estat poder-li fer quatre preguntes a l'autor, que podeu llegir aquí, i així entendreu també una mica més el llibre. És un privilegi poder entrar una mica en el com i el per què dels escriptors.
Un llibre que em puc imaginar perfectament passat a pel·lícula, encara que no seria una pel·lícula per estomacs delicats. Un llibre amb coberta blanca però negre, negrot, que segur que no pot deixar indiferent a ningú, ni per la manera com està escrit ni per les coses que explica. Us deixo aquí un tastet a veure què...

El asesino en serie carece de empatía: el asesino en serie acostumbra a cosificar a sus víctimas: las concibe como objetos, nunca como personas: jamás se arrepiente de sus crímenes e incluso, cuando la policía lo detiene, confiesa haber cometido más crímenes de los que realmente cometió. Madrid: previsión meteorológica detallada: temperatura mínima de ocho grados y máxima de trece en las horas centrales del día: 5% de posibilidad de lluvia: 37% de nubosidad: baja radiación ultravioleta: 0% de posibilidad de truenos: 32% de iluminación lunar. Receta de la ensalada danesa: cocemos durante treinta y cinco minutos dos patatas en agua con sal: las sacamos y las pelamos: añadimos salchichas salteadas en aceite: también tomates, pepinillos y cebollas: mezclamos los ingredientes y lo servimos en una fuente: añadimos mayonesa y mostaza: diez minutos en el frigorífico antes de servir. El asesino en serie destaca por tener una inteligencia por encima de la media: son, además, dueños de una fuerte personalidad: seducen a sus víctimas y (días antes de matarlas) disfrutan controlando su voluntad, obteniendo de ellas todo cuanto les piden: el poder mental sobre la víctima no debe ser menor que el poder físico: hay casos verdaderamente sorprendentes. ¿Se refiere usted al caso de la familia Saravia? Efectivamente...