10 de febr. 2015

EL TEOREMA KATHERINE de John Green

El Colin era un nen prodigi, i ara està frustrat perquè ja no és un nen i encara no arribat a ser un geni. La qüestió és que no és el mateix ser prodigi, que ser un geni. A més al Colin l'acaba de deixar la Katherine19. No, no és la 19 perquè l'hagi deixat 19 cops, ho és perquè l'han deixat 19 Katherines. Resulta que a en Colin li passa això, sempre s'enamora de noies amb aquest nom.
Per sort té un amic, en Hasan (un noi amb una mica de sobrepès), que també és molt llest, i que li proposa fer un viatge en cotxe cap enlloc en concret, per refer-se d'aquest últim desengany, i també per què es relaxi una mica en el seu propòsit, que és intentar convertir-se en geni (i potser també trobar la Katherine definitiva)... I així comença tot.
He llegit alguns llibres de John Green i segur que en seguiré llegint. Cada cop que agafo un llibre seu estic expectant per saber amb quina una ens sortirà.
Conèixer els nous personatges, que acostumen a ser gent molt corrent, però alhora originals i interessants. Molt ben treballats física i psicològicament. Igual com l'argument, que sempre està ple de sorpreses i coses que en un principi semblen una mica surrealistes, però que segur que t'acaben convencent. 
Tot i ser un d'aquells llibres lleugers de llegir, també és dels que es poden treure moltes frases de les que t'agradaria recordar. De fet, en volia posar un recull, però n'estava anotant massa i, a més, fora de context, donaven una idea totalment diferent del que és el llibre. Divertit i alhora dels que et toquen la fibra. Amb acudits i humor constant (del que et fa somriure, no riure a riallada), mentre ens va explicant realitats dures a diferents nivells.
Potser m'ha faltat algun paràgraf més al final. M'esperava alguna solució als problemes de l'amfitriona, la dona que els acull a casa seva en el viatge (si el llegiu, ja sabreu de què parlo), potser ho esperava perquè els protagonistes són molt llestos, però m'he quedat amb les ganes. Havia de ser així, no és un llibre dels típics amb un final de color de rosa. El final que sí que està escrit, m'ha agradat igualment.
A més és un llibre que quan sembla que ha acabat, encara et queda lectura interessant: la "Nota de l'autor", "l'apèndix"...

3 comentaris:

Lau Rhead ha dit...

Hola! El tinc pendent ja que vaig quedar encantada amb Ciutats de paper i des de llavors que vull seguir llegint més obres de l'autor ja que Està escrit a les estrelles em va agradar però ara li he agafat com "mania" pel boom que hi ha hagut (serà perquè el vaig llegir abans que es fes tant i tant famós). En qualsevol cas, coincideixo amb tu amb que els personatges són totalment originals i que fan riure en segons quines ocasions ;)

http://elsllibresdelceller.blogspot.com.es/ ha dit...

Al John Green, el tenia classificat com un escriptor encarat a la literatura més aviat juvenil, que per adults. Però sembla que es tracta d'una literatura sense edat de la qual, joves i no tan joves s'ho poden passar bé. Serà qüestió de fer un tastet a veure que si m'acaba enganxant. :-)

jomateixa ha dit...

El trobo un autor original.
Potser sí que són una mica juvenils els seus llibres. Però diferents. Crec que és un bon exemple de literatura Crossover.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...